Beheaded Giant II

Hello again, it has been a long time since the last time I wrote something. So it's time for a new post. About the last news...I have been to Floripa a week ago. It was raining, as almost everyday here. Anyway, I decided to go to the beach, to see one of the Floripa main atractions. After a long bus route, we arrived to Lagoa's Station. This station is located near the lake , and it has a very animated nightlife. The lake is divided in two by a small road that is easily jammed making cars go slowly. From Lagoa's terminal I took a second bus to go the Barra da Lagoa beach, but finally I decided to go to Praia Mole, following some colleague's advices. Praia Mole is a beach for young surfers and contrary to what I have been told, it wasn't crowded at all. I thought it was because of the weather, that made baywatchers put the red flag prohibiting to take bath and provoqued big waves threatening to cover all the shoreline. Indifferent to the black clouds that were announcing a storm, I decided to walk in the sand, where sea and land meets. I was walking there, feeling the fresh humidity of the beach, when I saw in the distance a lot of stones that looked like if they were eroded by the sea waves. It seemed to me that those stones were throwed there by some forces of the nature long time ago. Regardless of the risk I decided to aproach to the stones to watch them better. As I was approaching I realized that the stones may have a form, a shape. The whole set of stones looked like a giand body that had been dismembered and petrified. I started to feel unconfortable and my mind started to play me some tricks, trying to imagine what could happened there and weaving a fantasy. If I founded the body there must be the head somewhere. I started to climb the rocks, with a mixed feeling of fear, curiosity and precaution, I didn't forget that a storm could appear anytime. Surrounding the dismembered body I made my way to the top of the rock and I had a shiver. I found the head of the titan. In front of me was the hideous head , dreaming with what we'll never know. Who knows if he was waiting a moment in the future to wake up. All those thoughts passed in my mind really fast while paralysed I observed the scene. Before turning around, I swear I heard a moan and from the corner of my eye I saw the head frowning. I started to descend the rock and while I was coming back I was telling myself that it was the sound of the sea against the rocks...or not?

Beheaded Giant

Hola de nou. Ja feia temps que no escrivia res, per tant, ja tocaba apuntar alguna coseta. De entre les novetats que han pasat fa poc, podria destacar el viatge a Florianopolis per segona vegada fa unes setmanes. Vaig tindre mal temps, com esta passant ultimament en cada viatge que tinc per aci. Pero fins i tot aixi, vaig decidir de anar a la platja, vore la mar, una de les atraccions (si no la unica...) de Florianopolis.
Després del llarg trajecte en autobus, arribi a l'estacio de la Lagoa. Esta estacio es troba prop del llac (lagoa en portugués) i es on es troba una part animada de la ciutat. El llac interior de l'illa de Santa Catarina, dividit en dos per una carretereta estreta, que es colapsa facilment ralentitzant el tràfic. De l'estacio de la Lagoa, agafi el segon autobus amb la intencio de anar fins a la "Barra da Lagoa", pero alguns consells de companys m'havien senyalat la "Praia Mole" (platja molla) com la platja a visitar.
Platja de surfistes i de gent jove, contrariament al que m'havien contat no estava tan plena. Segurament a causa del mal oratge, que havia fet traure les banderes rojes dels socorristes i provocaba grans onades que amenaçaben amb cubrir de aigua l'arena.
Indiferent als nuvols grisos que anunciaben una tempesta, jo vaig decidir acostarme a la linea de la mar, allà on l'aigua i la terra es junten. Caminava per l'arena sentint la fresca humitat de la platja, quan vaig divisar en la distancia un monto de pedres, ja redones per l'erosio de la mar. Pareixien haver sigut tirades alli per forces de la natura en temps pretèrits.
Vaig decidir acostarme per a vore com es vorien de prop.
A mesura que anava apropantme les pedres pareixien tindre alguna forma. Ja no pareixien tan indefinides com m'havien semblat en un inici, sino que tenien formes obscenes com si foren les peces d'un gran cos, que havia sigut petrificat i desquartizat. Una gran inquietud s'empara de mi, i la meua ment em jugà una mala pasada al intentar imaginar quins fenomens de la natura s'havien pogut produir alli.
Si hi havien les parts del cos, em pregunti, deu de trobarse el equivalent al que seria el cap. Amb una mescla de curiositat, temor i extrema precaucio vaig anar escalant les pedres. No hi ha que oblidar que la tempesta podria caure en qualsevol instant. Rodejant aquells cosos de pedra desquartizats, vaig enfilarme a la pedra més alta, i una tremolor em recorregué el cos de dalt a baix. Havia trobat el cap d'aquell tità. Alli es trobava aquell cap monstruos, somniant amb allo que mai podrem saber, qui sap si esperant algun moment per a despertar. Tot allo em pasa per la ment rapidament, mentre observaba clavat en el lloc aquella imatge. Avans de donarme la volta i començar a descendre, juraria que vaig sentir un gemec, i per el costat de l'ull vaig vore com si frunzira el seny.
Mentre baixava i tornava cap a la costa em deia que tot seria producte de les ones colpejant les pedres, o no?

Blackout

I de repent es feren les tenebres, i la ciutat es quedà engolida per la foscor.
No hi havia més llum fora de la dels ultims coxes que tornaven a casa, ni electricitat, aliada de la humanitat desde temps pasats. Aquelles coses que pensem que son tan normals, que fem inconcientment cada dia, no ho foren més.
Les tenebres ens despertaren a una altra realitat, només viscuda probablement per la generacio dels pares dels nostres pares. D'un sol cop ens vegerem separats del mòn, de la realitat que coneguem i vivim cada dia.
S'acabaren aquelles comoditats modernes com els banys amb aigua calenta, no més cuina a electricitat, i per supost forem desterrats del mon digital sense haver tingut temps a despedir-nos.

Tot tornà a un estat primitiu, sense llum, sense llei...
Durant el breu instant que duraven els generadors auxiliars, la gent anava quedantse aterrida, que farien si els generadors s'acababen i l'energia no tornava?
Els metros pararen en mig del seu recorregut per a que la gent caminara per les vies fins trobar la estacio més pròxima. Només els coxes i els estels...estels a terra i estels al cel.
Confusio als carrers i dins de les cases, tot va pasar tan rapidament que ningu sabia les causes del fenòmen. Les primeres noticies aplegaven confuses, el apago s'estenia fora del barri, després fora de la regio, fora de la ciutat, del estat i fins i tot del pais!
Aquestes noticies tranquilitzaben a la gent al saber que no estaben sols en la seua desgracia. Les families es reunien en el salo per a mantindre's en contacte i per saber que estaben acompanyats. A mesura que el temps pasava els anims es tranquilitzaven, i la calma anava tornant fins que cadascu anà a gitarse.

Al final la llum tornà durant la nit de la mateixa manera que se n'havia anat, sense avis previ. Pero ja tot el mon havia dormit tranquil i ja no es preocupava més.
Tot el mon excepte jo, perque per un breu instant, unes hores tal volta, l'obscuritat havia tornat a caminar per la terra per reclamar el seu antic imperi que les llums dels homens li havien pres.

Balada del mariner...

Hola gent...ultimament he viatjat prou, en breu publicaré les meues impresions de Buenos Aires (comença per B!) pero hui voldria parlar sobre la meua vida per aci en SP, en Sampah com diuen alguns. Pero res a vore amb el sympa francés...encara que es pronuncien igual.
De fet, Sao Paulo no és gens sympa, sino al contrari, una ciutat on és dur de viure. A part del oratge del qual ja he parlat alguna volta, per cert esta semana per fi ha fet bon temps desde agost, pero pareix que era temporal ja que anit va ploure i tronar.
Es una ciutat tan gran que es molt dificil menejar-se en ella, i que no m'ha fet sentirme en casa en ningun moment. Els transports publics no estan a la altura de una ciutat amb tants habitants i que presumix de ser la primera del Brasil. Trobe que el transport es car per al servici que fan, i les comoditats que ofereixen...sempre plé de viatgers. El problema es que el transit es molt pessat, i fa quasi impossible transitar per els carrers en hores puntes. Que en alguns barris es practicament qualsevol hora. Eixe trafic impedeix als autobusos arribar a temps i tindre unes bones frequencies, que al seu temps fa que les coles per a pujar al autobus siguen increiblement llargues i es vaja tan apretat. La seguent comparacio no està feta sense pensar...moltes voltes em mossegue la llengua per a no parlar mal de res, pero en Sao Paulo el transport public funciona cada dia com à Paris un dia de folga. He visgut la grève del 2007 i sé del que parle. I aço es tots els dies un patir. Un exemple, l'altre dia vaig estar esperant en una estacio una hora i mitja (90 min!) avans de poder pujar a un tren que estigues minimament lliure. On es poguera respirar. No ho vaig conseguir i vaig pujar a un, apretantme com si fora um animal en un camio de animals.
Sé que la ciutat de Sao Paulo està millorant les seues infraestructures per a els events que s'aproximent (copa del mon, olimpiades...), pero em pareix de un cinisme el tracte que donen els paulistes als carioques, quan ells mateixos no se'n adonen de que viuen en una ciutat mal estructurada, que no pot continuar presumint de ser la capital economica del Brasil i tinguent unes carencies estructurals tan evidents.
Cada volta que viatge a alguna altra ciutat aci en Brasil (o en Sudamerica), veig que malgrat no arribar a un nivell europeu, els transports publics no estan tan mal. Pero amb el volum de viatgers que té Sao Paulo, deurien de millorar tot aixo.
Fins al pròxim post!