Hola de nou. Ja feia temps que no escrivia res, per tant, ja tocaba apuntar alguna coseta. De entre les novetats que han pasat fa poc, podria destacar el viatge a Florianopolis per segona vegada fa unes setmanes. Vaig tindre mal temps, com esta passant ultimament en cada viatge que tinc per aci. Pero fins i tot aixi, vaig decidir de anar a la platja, vore la mar, una de les atraccions (si no la unica...) de Florianopolis.
Després del llarg trajecte en autobus, arribi a l'estacio de la Lagoa. Esta estacio es troba prop del llac (lagoa en portugués) i es on es troba una part animada de la ciutat. El llac interior de l'illa de Santa Catarina, dividit en dos per una carretereta estreta, que es colapsa facilment ralentitzant el tràfic. De l'estacio de la Lagoa, agafi el segon autobus amb la intencio de anar fins a la "Barra da Lagoa", pero alguns consells de companys m'havien senyalat la "Praia Mole" (platja molla) com la platja a visitar.
Platja de surfistes i de gent jove, contrariament al que m'havien contat no estava tan plena. Segurament a causa del mal oratge, que havia fet traure les banderes rojes dels socorristes i provocaba grans onades que amenaçaben amb cubrir de aigua l'arena.
Indiferent als nuvols grisos que anunciaben una tempesta, jo vaig decidir acostarme a la linea de la mar, allà on l'aigua i la terra es junten. Caminava per l'arena sentint la fresca humitat de la platja, quan vaig divisar en la distancia un monto de pedres, ja redones per l'erosio de la mar. Pareixien haver sigut tirades alli per forces de la natura en temps pretèrits.
Vaig decidir acostarme per a vore com es vorien de prop.
A mesura que anava apropantme les pedres pareixien tindre alguna forma. Ja no pareixien tan indefinides com m'havien semblat en un inici, sino que tenien formes obscenes com si foren les peces d'un gran cos, que havia sigut petrificat i desquartizat. Una gran inquietud s'empara de mi, i la meua ment em jugà una mala pasada al intentar imaginar quins fenomens de la natura s'havien pogut produir alli.
Si hi havien les parts del cos, em pregunti, deu de trobarse el equivalent al que seria el cap. Amb una mescla de curiositat, temor i extrema precaucio vaig anar escalant les pedres. No hi ha que oblidar que la tempesta podria caure en qualsevol instant. Rodejant aquells cosos de pedra desquartizats, vaig enfilarme a la pedra més alta, i una tremolor em recorregué el cos de dalt a baix. Havia trobat el cap d'aquell tità. Alli es trobava aquell cap monstruos, somniant amb allo que mai podrem saber, qui sap si esperant algun moment per a despertar. Tot allo em pasa per la ment rapidament, mentre observaba clavat en el lloc aquella imatge. Avans de donarme la volta i començar a descendre, juraria que vaig sentir un gemec, i per el costat de l'ull vaig vore com si frunzira el seny.
Mentre baixava i tornava cap a la costa em deia que tot seria producte de les ones colpejant les pedres, o no?
